Si mires per un forat, no podries imaginar mai que al darrera pots trovar tot un mon per descobrir , aquest forat era el de la carpa del teatre ambulant derevista instal-lat al barri humil de Sant Roque de Badalona. Tenia 11 anys, estava amb un amic, a fora , els cómics del teatre també hi eren i amb un gest que semblava de severitat ens van convidar, per sorpresa nostre, a entrar dins de la carpa i deixar-nos veure la funció. La vedet te cantava «Boom Bang a Bang» que en aquell any de 1969 va representar a Anglaterra a Eurovisió .
D’aquella manera va néixer la meva vocació per actuar, fos del que fos, però al teatre. Els meus primers números van ser números de mim, d’una manera autodidacte i fins arribar a l’u de cuc van passar molts anys. Jo estudiava per delineant dins de la formació professional i mestria industrial, la meva primera feina va ser als tallers sanders on un dels seus socis era l’agustí barbera, pare de la Carme barbera, un home molts agradable bon cap i em tenia molta estima, però tan ell com jo, sabíem que no serviria per aquella feina, jo sabia que la seva filla , la Carme barbera, feia teatre i un bon dia, el de valor, jo sempre havia estar molt t’imit, excessivament t’imit, vaig preguntar-li just abans de marxar de l’oficina on ella també treballava, «estàs em va di» que si». Un cop mes se’m va obrir un nou forat, un nou mon i pensava «faré de’ actor» em va costar molt, estava impressionat amb aquells grans actors i per la meva timidesa. Els assajos era a la part baixa de la vi venda de la Carme. All vam coincidir amb el molt exigents però carrinyots, Farcesc Alborach, en «Paco»per tothom ell era el director de la companya , impressionava, amb la seva dona, la merche, fantàstica actriu i a mes l’anima del grup, també hi eren o jaume, l’oscar mas, en kim lloret, la Isabel torràs, la liza coca i segur algun company mes que possiblement oblido, també estava el fantàstic Josep massague, dissenyador de vestuari i escenògraf, tot un creador, amb un gran sentir de l’humor que ens feia pujar la moral a tots i amb qui hem coincidit mes tard. Com a coreografia hi estava la meravellosa silvia munt, que per cert uns anys mes tard ens va muntar la coreografia d’un tango genial , per mi i en mingo rafols que vam estrenar junts en el llantiol amb diàlegs d’en Santiago sans. Tenia 17 anys quan vaig conèixer a Carme barbera que treballava amb el seu pare. La Carme va ser una persona molt especial i molt important en la meva vida, per la seva generositat i afecte. M’encantava veure com xiquejava els dits d’una manera molt sofisticada a l’hora de fumar i per la seva manera de riure.
La meva primera frase a «l’u de cuc» va ser «aquesta Joe…» en la reposició de «super tot» amb un text d’en Josep Maria Benet i Jornet, amb un estètica de còmic amb molts colors re estrenat a l’ antic teatre de mateix institut del teatre, el meu era un text molt curt diria que dins meu ja hi havia alguna cosa que necessitava sortir , ja que sols havia fet números de mim i de manera autodidacta i al dia la frase «aquesta joe…»va sonar tan forta i amb tanta seguretat que recordo que ca sonar com «fora de context» de la resta dels companys.
Al «miles glorioses» al teatre Romea, el meu personatge era «el del mico», formava part dins de la comèdia grega amb una escenografia molt original amb escales de pintor, recordava molt a «golfus de roma» el meu personatge no parava d’anar d’un lloc a l’altre, per terra, veien tot el que hi havia sota les faldilles dels companys, sols tenia tres fresses però les meves ànsies de destacar va fer que un crític digues: «que feia aquell mico sortint tota l’estona» més tard ja vaig controlar les meves sortides.
Una anècdota més, en «el somni de Bagdad» tenia un parell de moments en que el meu personatge interrompia l’escena fent de l’auxiliar que portava «la claqueta», l’obra representava el rodatge d’una pel-li cula i de tant en tant sorgien les bromes, en lassague sempre hi sortia vestit d’altres personatges, com ara de pastor que preguntava si era la passió d’olesà el quer provocava els riures entre nosaltres. Una altre dia, la Carme es posava tota sexi i s¡obria una mica la brusa i jo vaig i la tapo, quasi em mata i amb tota la raó ja que no vag entendrà que ella volia jugar a estar sexi. A la festa dins de «el Somni de Bagdad» tothom sortia, en m’assague evidentment, fins i tot el Josep Sandobal , amic de la companya que també hi sortia d’extra.
Per les gravacions del programa «Terra d’escudella» que vam assajar en aquell parking de la casa de la Carme, per mi , tan jove, ca ser com un somni.
Fer televisió d’aquella manera tant creativa i fantàstica en aquella època, tot i les hores intempestives entre assajos i gravacions on vaig aprendre a ser disciplinat, amb totes les vivencies compartides. Va ser sis programes i guardo molts record meravellosos d’aquella època.
Treballar a «l’u de cuc» va ser una gran escola per mi, vaig aprendre molt i també vaig treballar molt.
Els divendres, eren els nostres «viernes locos» sortíem de copes i a sopar.
Un dia de l’any 1977 vam anar al teatre Romea, una nit per recordar, vam veure «flowers» de Lindsay Kemp, vaig sortir impressionant, tant que va marcar la meva vida, donant una nova visió, una nova mirada sobre tot el que es podria fer sobre l’escenari.
Tot i ser dur formar part d’un grup de teatre infantil en aquells moments, perquè entre assajos i bolos els horaris eren o de nit, després de les nostres feines o de llevar-se a les 4 o 5 de la matinada per sortir de bolo i arribar, per exemple, a Altafulla, muntar i fer la funció a les 10 del mati per tornar a desmotar-ho tot i carregar la furgoneta i tornar cap a casa o fer doble funció i acabar tan cansat que l’únic que ens omplia era l’amor i la il·lusió per teatre i per la bona companyia.
Bé, si ara algú em volgués preguntar «tornaria a estar a l’u de cuc?
Quina penseu que seria la resposta…?